Arpegi
Cinc casos per escoltar: el mateix acord, un cop tocat de cop, un cop trencat. Les mateixes notes, una altra entrada.
Un acord s’escriu com una columna: tots els caps l’un damunt de l’altre, totes les notes alhora. La línia ondulada que hi ha a la seva esquerra diu que no han d’arribar juntes sinó de pressa l’una darrere l’altra, de baix cap amunt. El mot ve de l’italià arpa, l’arpa — un instrument que no pot agafar un acord d’una altra manera.
En aquesta pàgina cada cas hi ha dues vegades de costat: a l’esquerra sense el signe, a la dreta amb el signe. Qui escolti tots dos sent les mateixes notes i un començament diferent. Això és precisament el que separa aquest signe de gairebé tots els altres d’aquestes pàgines: aquí canvia de debò el so i no només la imatge. Totes dues coses s’han mesurat — els instants d’atac del so, l’ona i el lloc dels caps de la imatge gravada.
L’acord no es fa més llarg per això. Les notes entren desplaçades i acaben juntes; al final hi ha el mateix so, només que hi ha arribat per un altre camí.
L’acord sense signe
Quatre caps l’un damunt de l’altre, una sola entrada: així es veu un acord quan no hi ha res més escrit. Totes les notes comencen juntes i acaben juntes. Aquesta imatge és el punt de comparació per a tot el que segueix — a la seva dreta hi ha el mateix un altre cop, i allà és justament aquesta única entrada la que canvia.
De baix cap amunt
Les mateixes quatre notes, ara amb la línia ondulada. En el so entren l’una darrere l’altra, de baix cap amunt, i la distància és tan petita que encara sona com un acord i no com una escala. La punta de fletxa no cal quan de tota manera es trenca cap amunt; algunes edicions la posen igualment, per no deixar cap dubte.
De dalt cap avall
El mateix acord, amb la fletxa cap avall. Ara arriba primer la nota més aguda i l’última la més greu. Això és clarament més rar i apareix sobretot on un baix ha de continuar sonant, o on la mà ve de dalt. Qui escolti les dues imatges seguides nota la diferència de seguida: les mateixes notes, però el moviment va al revés.
L’acord ben obert
Aquí les notes s’estenen per dues octaves, en clau de fa. Una mà no abasta això de cop, i justament per això existeix el signe: l’ona converteix una posició impracticable en una de tocable. En l’escriptura pianística hi apareix, doncs, especialment sovint, i allà gairebé sempre sense fletxa.
El signe val per a un acord
Dos acords seguits, i només davant del primer hi ha una ona. El segon continua sent una columna. Aquesta és la resposta a una pregunta freqüent: el signe val per a l’acord davant del qual es troba, no per al compàs ni per a tot el passatge. Qui vulgui trencar també el següent hi escriu una segona ona.
A quina velocitat i en quin sentit
A quina velocitat es trenca l’acord no ho diu enlloc. Depèn del tempo, de l’instrument i del caràcter del passatge: en una cadència tranquil·la l’ona pot prendre’s el seu temps, enmig d’un passatge ràpid és gairebé un sol atac. Tot i això hi ha una regla — la nota superior hauria de caure al temps quan la melodia és allà dalt, i la greu quan el que compta és el baix. Cap de les dues coses no s’imprimeix en una bona edició; això és cosa de l’intèrpret.
La direcció, en canvi, sí que s’imprimeix. Sense fletxa es trenca de baix cap amunt, i aquest és el cas normal. Una fletxa cap avall al final de l’ona ho capgira: llavors arriba primer la nota més aguda. Tots dos casos se senten en aquesta pàgina, i en el so les altures van realment en ordre invers.
Què hi ha al costat
De quines notes es compon un acord i quins n’hi ha: Articulació. Altres signes que prescriuen com es toca una nota i no quina: Ornaments.
Símbols musicals · Articulació · Ornaments · Glossari musical
Anotona ho fa per tu
Fes una foto d'una partitura o toca la melodia — Anotona reconeix la tonalitat, escriu les notes i les transporta a qualsevol altra. Gratis.
Mira AnotonaCada nota d'aquesta pàgina està calculada, no copiada.