La polirítmia — tres contra dos i el que se’n deriva
Cinc parelles per escoltar. A l’esquerra les dues veus divideixen el temps igual, a la dreta diferent — igual de llargues, dividides d’una altra manera.
Tres contra dos vol dir: el mateix tram de temps, dividit una vegada en tres i una altra en dues parts iguals. Les dues veus comencen juntes i acaben juntes; entremig, cap entrada de l’una cau sobre una entrada de l’altra. Aquí hi ha tot l’encant — dues maneres de comptar corren alhora i cap no és equivocada.
Aquí hi ha cinc parelles l’una al costat de l’altra. A l’esquerra les dues veus divideixen igual, de manera que cada entrada troba una entrada; a la dreta divideixen diferent. Totes dues versions es poden escoltar, i la diferència hi és de seguida: a l’esquerra un sol pols, a la dreta dos que es desplacen l’un respecte de l’altre.
Allò que coincideix es pot calcular. Dues divisions es troben dins el cicle tantes vegades com indica el seu màxim comú divisor: en tres contra dos exactament una, al començament. Per això l’última parella tampoc no ho és — quatre i dos tenen el divisor dos i es troben dues vegades.
Tres contra dos
El cas bàsic del qual es deriven tots els altres. La veu de dalt divideix el compàs en tres parts iguals, la de baix en dues. A l’esquerra totes dues divideixen en dues i cada entrada troba una entrada. A la dreta se separen després de la sortida comuna i no es retroben fins al final. Qui ho vulgui practicar diu en veu alta una fórmula curta per recordar i en reparteix les síl·labes entre les dues mans.
Quatre contra tres
Quatre contra tres se’n surt sense grup irregular, perquè la divisió surt en el compàs de tres per quatre: quatre corxeres amb punt omplen exactament tres negres. A l’esquerra hi ha tres negres contra tres, a la dreta quatre contra tres. La veu de dalt corre, doncs, una mica més lenta que les corxeres i una mica més ràpida que les negres — i ja no retroba la de baix en tot el compàs.
Tres contra quatre
La mateixa relació des de l’altre costat: ara la veu de dalt divideix en tres i la de baix en quatre. El que se sent és una altra cosa, tot i que els nombres són els mateixos — aquí la divisió en tres la porta la veu més lenta, i això capgira la impressió. Per això a la pàgina hi ha les dues direccions i no només una.
Cinc contra quatre
Cinc contra quatre és el més ajustat dels quatre casos: les veus només estan separades per una cinquena part de la divisió i rellisquen audiblement l’una al costat de l’altra. Escrita, la veu de dalt és un cinquet que travessa tot el compàs. També aquí val la regla: cinc i quatre no tenen divisor comú, de manera que només coincideix la sortida.
Quatre contra dos — no és polirítmia
Aquesta parella és el contraexemple i no és cap polirítmia: quatre i dos tenen el divisor comú dos, i per això cada segona entrada de la veu ràpida cau sobre una de la lenta. No se senten dues maneres de comptar, sinó una amb una subdivisió. La diferència no és qüestió de gust, sinó un nombre — i justament per això es reconeix el cas.
Quan dues divisions fan una polirítmia
La polirítmia no neix pel simple fet que una veu corri més de pressa que l’altra. Les corxeres contra negres són només una subdivisió: cada segona entrada de la veu ràpida cau sobre una de la lenta, i encara se sent un sol pols. El que decideix és si els dos nombres de divisió comparteixen un divisor.
Si no en comparteixen cap — si són, doncs, primers entre ells — les dues veus es troben en tot el cicle una sola vegada, a la sortida comuna. Això és la polirítmia: tres contra dos, quatre contra tres, cinc contra quatre. Si comparteixen un divisor, es troben exactament tantes vegades com aquest indica, i la impressió continua sent la d’una subdivisió.
S’escriu de dues maneres. Si la divisió surt dins el compàs, n’hi ha prou amb valors corrents — quatre contra tres en compàs de tres per quatre són quatre corxeres amb punt. Si no surt, se’n fa un grup irregular amb claudàtor i xifra a sobre: tres contra dos en compàs de dos per quatre és un treset de negres.
Què hi ha al costat
Quin compàs es compta com: Compassos. Com s’escriu i es compta un grup irregular: Grups irregulars. Què passa quan una sola veu comença al costat del temps: Síncopa.
Símbols musicals · Glossari musical
Anotona ho fa per tu
Fes una foto d'una partitura o toca la melodia — Anotona reconeix la tonalitat, escriu les notes i les transporta a qualsevol altra. Gratis.
Mira AnotonaCada nota d'aquesta pàgina està calculada, no copiada.