Taula de digitació de trompeta — cada nota amb la seva presa

Com es llegeix la taula

Cada fila és una nota. A l’esquerra hi ha tal com s’escriu a la partitura, al costat tal com sona de debò, i a la dreta la digitació. Els tres cercles són els tres pistons en l’ordre en què reposen els dits; el primer és el més a prop del broquet. Un cercle ple vol dir premut.

Les xifres del costat són l’abreviatura habitual. «13» vol dir primer i tercer pistó, amb el segon aixecat. Una nota sense pistó s’anomena a l’aire i es troba només amb el llavi.

D’on surten les digitacions

El pistó 1 abaixa dos semitons, el pistó 2 un, el pistó 3 tres. Així s’arriba a set graons: a l’aire, després 2, després 1, després 1 i 2 junts, després 2 i 3, després 1 i 3, i finalment tots tres. Són exactament els passos de zero a sis semitons, sense buit i cap dues vegades.

Els punts de partida els donen els sons naturals. No estan repartits igual: molt separats a baix, cada cop més junts cap amunt. Per això el registre greu necessita les sis baixades, mentre que a dalt un o dos pistons ja tanquen la distància fins a la nota següent.

Hi ha amagat un detall: tres semitons es poden prendre de dues maneres, amb el tercer pistó sol o amb el primer i el segon junts. L’usual és el primer i el segon. La bomba del tercer queda llavors lliure per a la correcció, perquè les combinacions greus sonen per naturalesa una mica altes.

Per què algunes notes tenen dues digitacions

Si una nota queda a l’abast de dos sons naturals, hi ha dues digitacions. Una parteix del so natural més greu i demana poca baixada, l’altra del més agut i demana més pistons.

La taula posa primer la usual. Usual vol dir: des del so natural més greu possible, perquè aquell respon amb més seguretat. Les altres no són un recurs d’emergència sinó una eina — en passatges ràpids una segona digitació estalvia de vegades tot el canvi de dits, i a l’agut la tensió de llavi més còmoda encerta amb més seguretat.

Per què la trompeta sona més greu del que està escrita

La trompeta corrent és en B♭. Això vol dir: quan l’intèrpret pren la nota escrita que va aprendre la primera de totes, el que sona de debò és una nota una segona major més greu. Per això la taula sencera hi és dues vegades — a l’esquerra tal com és a la partitura, al costat el que hi tocaria un piano.

No és una raresa d’aquest instrument sinó la regla per a mitja banda. Com lliga tot plegat i com es converteix entre les dues columnes és a Transposició.

Què hi ha al costat

Les figures i les seves durades: Figures musicals. Com es llegeixen les notes en general: Aprendre a llegir partitures.