Enharmonia
Cinc parells per escoltar: dues vegades la mateixa tecla, dues imatges diferents. El so és el mateix, l’escriptura no.
Entre Do i Re hi ha al piano exactament una tecla negra. Escrita és dues coses: un Do apujat o un Re abaixat. Totes dues escriptures sonen igual — se’n diu que són enharmòniques.
En aquesta pàgina cada parell hi és dues vegades l’un al costat de l’altre. Qui escolta totes dues imatges sent un sol i mateix so; qui les mira veu dues notes diferents: el cap seu un grau més amunt o més avall, i al davant hi ha una altra alteració. Justament aquesta diferència és la que s’ha mesurat aquí — l’altura a partir del so, el lloc del cap i l’alteració a partir de la imatge gravada.
L’escriptura no és una qüestió de gust. Diu d’on ve el so i cap a on va: en una tonalitat amb sostinguts porta un nom, en una amb bemolls un altre, i dins d’un encadenament d’acords rep nom segons el seu paper. Qui tria l’escriptura equivocada toca bé, però escriu una altra cosa de la que volia dir.
La tecla negra
El cas més freqüent i el més senzill: la tecla que hi ha entre dues notes naturals no té lletra pròpia, així que en manlleva una als veïns — un cop des de baix amb una pujada, un cop des de dalt amb una baixada. A la imatge el cap salta un grau i l’alteració canvia de sentit.
Un sostingut sobre una tecla blanca
Entre Mi i Fa no hi ha cap tecla negra, la distància ja és un semitò. Un Mi apujat cau per això sobre la tecla que de tota manera es diu Fa. Sembla sobrer i no ho és: en una escala que necessita un Mi, el que hi ha allà és el Mi apujat — altrament la mateixa lletra sortiria dues vegades i una altra no hi sortiria gens.
Per damunt del límit de l’octava
El mateix a la vora de dalt de l’octava: de Si a Do hi ha un semitò, de manera que un Si apujat cau sobre el Do de damunt. Aquí el cap no es mou només un grau, canvia d’octava — del so no se’n nota res, de la imatge tot.
Un bemoll sobre una tecla blanca
I en sentit contrari: un Do abaixat cau sobre la tecla de sota. El cap queda llavors un grau més amunt que el seu veí de so idèntic, i al davant hi ha un bemoll. Escriptures així són rares, però no són cap error — apareixen allà on la tonalitat les demana.
El doble sostingut
Dues pujades alhora apugen el so un to sencer: el cap es queda al seu grau, la tecla que es prem és la del veí. El doble sostingut sembla una creueta inclinada i gairebé només surt allà on una escala plena de sostinguts ha de mantenir les lletres en ordre.
Dues tonalitats, les mateixes tecles
El que val per a un sol so val per a una tonalitat sencera. Fa sostingut major i Sol bemoll major premen tecla per tecla el mateix — no sonen semblants, sonen igual. Sobre el paper l’una es presenta amb sis sostinguts i l’altra amb sis bemolls.
Quina s’agafa ho decideix el que hi ha al voltant: una peça que ve de Si major continua escrivint sostinguts; una que va cap a Re bemoll major escriu bemolls. Totes dues vegades sona igual, i totes dues vegades només una de les escriptures és la que s’imposa.
Què hi ha al costat
Quins signes apugen i abaixen el so i fins on valen és a les Alteracions. Quina tonalitat en porta quants i com es lliguen entre elles és a les Tonalitats.
Símbols musicals · Tonalitats · Glossari musical
Anotona ho fa per tu
Fes una foto d'una partitura o toca la melodia — Anotona reconeix la tonalitat, escriu les notes i les transporta a qualsevol altra. Gratis.
Mira AnotonaCada nota d'aquesta pàgina està calculada, no copiada.