La direcció de la plica
Cinc casos per escoltar i mirar: el mateix compàs una vegada ben gravat i una altra amb la plica forçada a l’inrevés. El so no canvia.
La plica no diu res del so. Puja o baixa perquè la nota es quedi dins el pentagrama en comptes de sortir-ne per la vora. La regla és la línia central — la tercera de les cinc: per sota puja i es col·loca a la dreta del cap, sobre ella i per damunt baixa i es col·loca a l’esquerra.
En clau de sol, la línia central porta el si; en clau de fa, el re. No és, doncs, una alçada fixa sinó una posició al pentagrama — el mateix si rep una altra plica en una altra clau.
En aquesta pàgina cada cas hi és dues vegades l’un al costat de l’altre: a l’esquerra tal com s’ha de gravar, a la dreta amb el contrari imposat. Tots dos sonen igual — les alçades i les entrades s’han mesurat en el so, la direcció de la plica en la imatge gravada.
Sota la línia central
Un mi és sota la línia central, així que la plica puja i s’asseu a la dreta del cap. Així es queda dins el pentagrama. A la dreta el mateix mi amb la plica forçada cap avall: surt per sota del pentagrama, i la lectura es fa més feixuga. L’alçada és la mateixa a totes dues imatges.
Sobre la línia central i per damunt
Un do agut és per damunt de la línia central, així que la plica baixa i s’asseu a l’esquerra del cap. El límit és net: ja el si assegut a la línia central pren la plica cap avall. A la dreta la mateixa nota amb la plica forçada cap amunt — el mateix so un altre cop, una altra imatge.
Acord: decideix la nota més llunyana
Un acord té tres caps i una sola plica. La seva direcció la decideix la nota més llunyana de la línia central. Aquí la més greu és més lluny que la més aguda, de manera que la plica puja — encara que una de les notes sigui per damunt de la línia central. A la dreta el mateix acord forçat cap avall.
Grup barrat: una sola direcció
Quatre corxeres sota una barra. Per separat anirien en direccions diferents, perquè dues són sota i dues per damunt de la línia central. Però la barra les lliga en un grup, i el grup pren una sola direcció — amb el mateix criteri: compta la nota més llunyana. A la dreta el mateix grup forçat cap amunt.
Dues veus: cadascuna cap enfora
Dues veus en un pentagrama. Aquí ja no compta la posició sinó la veu: la superior pren la plica cap amunt, la inferior cap avall, encara que totes dues fossin al mateix costat de la línia central. Així en llegir es veu de seguida quina nota pertany a quina veu. A la dreta el mateix intercanviat — i és justament llavors que es perd el fil.
La línia central decideix
Tres casos van més enllà de la regla senzilla, i són justament els que confonen en llegir. En un acord decideix la nota que és més lluny de la línia central — ni la més aguda ni la més greu. Un grup barrat pren una sola direcció per a totes les seves notes, fins i tot allà on alguna, tota sola, aniria altrament. I on dues veus comparteixen un pentagrama, la superior puja sempre i la inferior baixa sempre, siguin on siguin les notes: allà la plica diu a quina veu pertany la nota.
Una rodona no té plica. La pregunta només apareix a partir de la blanca — i des de la corxera s’hi afegeix el ganxo, sempre del mateix costat que la plica.
Què hi ha al costat
Com de llarga és una nota i d’on ve la plica: Figures musicals. Com es llegeix una partitura des del començament: Aprendre a llegir partitures.
Símbols musicals · Aprendre a llegir partitures · Glossari musical
Anotona ho fa per tu
Fes una foto d'una partitura o toca la melodia — Anotona reconeix la tonalitat, escriu les notes i les transporta a qualsevol altra. Gratis.
Mira AnotonaCada nota d'aquesta pàgina està calculada, no copiada.