La fuga — un tema que es transforma i segueix sent ell mateix
Sis transformacions per escoltar. A l’esquerra sempre el mateix tema, a la dreta la seva transformació — i una exposició amb dues entrades.
Una fuga té un sol tema, i d’ell neix tota la peça. Apareix primer sol, després el recull la veu següent mentre la primera continua — i pel camí li donen la volta, el llegeixen del revés, l’estiren i el comprimeixen. Segueix sent reconeixible tot i que gairebé cap entrada no sona com l’anterior.
Res d’això no és qüestió d’ànim, sinó de comptes. Cada transformació es pot dir amb un nombre: la resposta és set semitons més amunt, la inversió gira cada interval, el cranc llegeix els sons cap enrere, l’augmentació dobla cada durada. Precisament per això en aquesta pàgina no s’afirma res que no s’hagi tornat a comptar a partir del so.
Aquí hi ha sis parelles l’una al costat de l’altra. A l’esquerra sempre el mateix tema, a la dreta la transformació. Totes dues versions es poden escoltar — en la inversió se sent de seguida que la melodia conserva la seva figura i tanmateix va cap a l’altra banda.
La resposta
La segona veu porta el mateix tema, cada so set semitons més amunt. Les distàncies entre els sons no canvien — aquesta és la pedra de toc: una transposició que alteri ni que sigui un interval no ho és. Se sent la mateixa melodia en un altre lloc, i d’això viu el començament de tota fuga.
La inversió
Cada interval va cap a l’altra banda: allà on el tema puja un pas, la inversió baixa el mateix pas. El primer so es queda al seu lloc, tota la resta es plega al seu voltant. La figura de la melodia segueix sent reconeixible, la direcció està canviada — aquí el mirall va semitò a semitò, i per això en la imatge hi ha alteracions que el tema no té.
El cranc
La successió de sons llegida del final cap al principi: l’últim esdevé el primer. És la transformació més difícil de sentir, perquè la figura canvia del tot mentre cada so segueix sent el mateix. Al paper es veu de seguida; per a l’orella cal pràctica.
L’augmentació
La mateixa successió de sons, però cada durada doblada: les corxeres esdevenen negres i el tema necessita dos compassos en lloc d’un. En una fuga l’augmentació sol estar cap al final, quan el tema ha d’aparèixer un cop més en gran mentre les altres veus continuen al tempo original.
La disminució
La direcció contrària: cada durada a la meitat, les corxeres esdevenen semicorxeres. El tema corre el doble de ràpid i cap en mig compàs. Juntament amb l’augmentació això permet sentir el mateix tema a dues velocitats alhora.
L’estret
La segona entrada no espera que acabi la primera: aquí arriba ja després de dues corxeres. El tema se superposa a si mateix — i això es mesura en els temps d’entrada: mentre la distància sigui més curta que el tema, és un estret. Cap al final d’una fuga les entrades sovint s’atapeeixen cada cop més, i la peça s’hi recull.
L’exposició: tema i resposta
A dalt el tema comença sol. Un compàs després entra a baix la resposta, una octava per sota de la transposició real — i la veu aguda segueix tocant en comptes de callar. Aquest contrasubjecte és el contrapunt del tema: ha d’encaixar amb la resposta sense prendre-li l’atenció. Al final totes dues veus reposen sobre el mateix so a dues octaves de distància.
Què li passa al tema
La resposta és la segona veu: el mateix tema, cada so set semitons més amunt. Les distàncies entre els sons resten idèntiques, so a so — això es pot comptar dins del so. Així és una resposta real. Si un tema s’obre amb un salt de cinquena, els antics mestres l’estrenyen a quarta perquè la resposta es quedi a la tonalitat; llavors se’n diu tonal. El tema d’aquesta pàgina comença amb un pas de segona i no necessita aquest ajust.
La inversió gira cada interval: un pas amunt esdevé el mateix pas avall. El primer so es queda on era, tota la resta es plega al seu voltant. El cranc llegeix la successió de sons des del final — l’últim esdevé el primer. Totes dues transformacions només canvien les altures, no les durades.
L’augmentació i la disminució fan el contrari: els sons es queden, cada durada es dobla o es redueix a la meitat. En l’augmentació el tema ocupa dos compassos en lloc d’un. L’estret, finalment, deixa que la segona entrada comenci abans que la primera hagi acabat — el tema se superposa a si mateix, i com més tard passa això en una fuga, més s’estrenyen les entrades.
Què hi ha al costat
Com es condueixen dues veus juntes: Contrapunt. Com s’anomenen les distàncies entre dos sons: Intervals. Com es tanca una frase: Cadències.
Símbols musicals · Glossari musical
Anotona ho fa per tu
Fes una foto d'una partitura o toca la melodia — Anotona reconeix la tonalitat, escriu les notes i les transporta a qualsevol altra. Gratis.
Mira AnotonaCada nota d'aquesta pàgina està calculada, no copiada.