Articulació
Set signes sobre les mateixes quatre notes, tots per escoltar: quatre vegades la mateixa nota, i només canvien la durada i l’atac — el temps es queda on és.
L’articulació diu com s’ataca una nota i quanta estona es manté. No canvia ni quan arriba ni quina és: les quatre negres ocupen el mateix lloc a totes les imatges d’aquesta pàgina, i quatre vegades és la mateixa nota. El que canvia és la durada que sona dins del valor escrit i la força de l’atac. La versió sense signe va primer — és la mesura amb què se sent tota la resta.
Sense signe
Quatre vegades la mateixa nota, sense res al damunt. Cada so s’atura just abans del següent — aquesta escletxa mínima forma part del joc normal i encara no és un staccato. Amb aquesta versió es mesura tota la resta.
Staccato
El punt damunt o sota el cap de la nota: el so dura aproximadament la meitat del que està escrit, i la resta del valor és silenci. És el signe d’articulació més freqüent de tots, i mai no vol dir un altre tempo — només una nota més curta.
Staccatissimo
La petita falca, una punta plena en lloc d’un punt: tan curta com l’instrument permeti, al voltant d’un quart del valor escrit. En edicions antigues la falca sovint apareix on només es vol un staccato — abans del 1800 els dos signes no estan ben separats.
Portato
Una ratlla i un punt junts sobre una nota: portat i, tanmateix, separat. El so es manté gairebé sencer i després s’atura amb claredat — un terme mitjà que els francesos anomenen louré. En un instrument de corda l’arc no deixa la corda.
Tenuto
La ratlla horitzontal: el so es manté tot el seu valor, fins a l’últim instant, i sovint rep una mica de pes. El contrari del punt — i l’únic cas d’aquesta pàgina en què no es treu res.
Accent
La falca ajaguda: la nota s’ataca amb més força que les veïnes però conserva exactament la llargada escrita. L’èmfasi és a l’atac, no a la durada; després de l’empenta el so torna al seu nivell habitual.
Marcato
La punta dreta: més forta que l’accent i, a més, més curta — marcada, esmolada, separada amb decisió. La diferència la fa la suma de totes dues: un marcato sense la brevetat només sona fort, i sense el tall només sona accentuat.
Legato i lligadura d'expressió
La corba sobre diverses notes: passen l’una a l’altra sense tallar, cada so dura fins que entra el següent. Només s’ataca la primera nota sota la corba; a la corda això vol dir una sola arcada per a totes, als vents una sola articulació de llengua al començament.
Què canvia realment el signe
Un punt damunt la nota l’escurça, no l’accelera. La nota següent arriba igualment al seu temps — el que queda entremig és silenci. Tocar abans, en canvi, no és staccato sinó un canvi de tempo. Això és el que fa audible aquí el botó d’escolta: els atacs cauen al mateix lloc a les vuit imatges.
Com de curt és un staccato depèn del tempo i de l’instrument. Al violí neix d’aixecar l’arc, al piano de deixar anar la tecla, als vents de la llengua — un sol signe, tres moviments diferents. Cap edició no dona una xifra, perquè no n’hi ha: el signe diu més curta del que és escrita, i la resta és gust i ofici.
Dos lligats que no són articulació
El lligat del legato és idèntic a Lligadura d'unió, i tots dos es confonen contínuament: el lligat de prolongació uneix dues notes de la mateixa altura en una de més llarga, mentre que el de fraseig s’estén sobre notes diferents i només diu que passen l’una a l’altra sense tallar. Dues notes iguals sota una corba són, doncs, sempre lligades. I Calderó no és cosa d’articulació sinó de temps: suspèn el valor escrit tanta estona com vulgui l’intèrpret.
Símbols musicals · Matisos · Ornaments · Glossari musical
Anotona ho fa per tu
Fes una foto d'una partitura o toca la melodia — Anotona reconeix la tonalitat, escriu les notes i les transporta a qualsevol altra. Gratis.
Mira AnotonaCada nota d'aquesta pàgina està calculada, no copiada.