Lligadura d’unió i d’expressió
Cinc casos, cadascun dues vegades per escoltar: els mateixos caps de nota sense lligadura i amb ella. El que canvia no és a la imatge sinó al so.
Una lligadura entre dos caps de nota sempre té el mateix aspecte. El que significa ho decideix una sola cosa: l’altura dels caps que uneix.
Mateixa altura: aleshores és una lligadura d’unió, i de dues notes se’n fa un sol so que dura tant com totes dues juntes. El segon cap no s’ataca mai — és allà només per dir quant s’allarga encara el primer.
Altures diferents: aleshores és una lligadura d’expressió, i queden tants sons com caps hi ha. Simplement es toquen sense separar, l’un lliscant dins l’altre.
Per això cada cas hi figura dues vegades, amb el mateix nombre de caps a totes dues imatges. Qui compta sent, darrere d’una lligadura d’unió, menys sons dels que veu. Aquesta és tota la diferència, i no és qüestió d’interpretació sinó d’orella.
La lligadura d’unió
Dues notes iguals amb una corba entremig: només es toca la primera, i continua sonant fins que també la segona hauria acabat. A la imatge hi ha quatre caps, se’n senten tres. Cal allà on una durada no es pot escriure amb un sol valor de nota — i això passa més sovint del que es pensa.
Més de dues notes
La corba uneix sempre exactament dos caps. Perquè un so abasti tres, s’escriuen dues lligadures, l’una darrere l’altra; la nota del mig porta tots dos extrems. Tot i així només se sent un sol so, que dura tant com tots els caps junts. Així s’escriu qualsevol durada, fins i tot una que no té cap signe propi.
Per damunt de la barra de compàs
La barra de compàs no atura un so. Si una nota comença al final d’un compàs i ha de sonar dins el següent, es parteix a la barra i es lliga — no hi ha altra manera, perquè cada compàs ha de quadrar per si mateix. D’això no se’n sent res: el so travessa el límit sense entrebanc, com si no hi fos.
La lligadura d’expressió
Sobre altures diferents la mateixa corba diu una cosa del tot distinta: toca això sense separar. Els sons continuen essent el que són i cadascun s’ataca; el que s’uneix és la manera com se succeeixen. A la corda vol dir una sola arcada per a tot, al vent un sol alè, al piano dits mantinguts.
La síncope
Una lligadura d’unió per damunt d’un temps desplaça el pes. El so llarg no comença al temps sinó al costat, i hi passa per damunt — el temps hi és, però ningú no el toca. D’això viuen exactament la música de ball, el jazz i mitja cançó popular. Imprès sembla una menudesa; a l’orella se sent de seguida que alguna cosa s’inclina.
En què es distingeixen
El quadre mostra dues vegades el mateix traç, cada vegada sobre dos caps. A l’esquerra els caps tenen la mateixa altura, a la dreta no — això és tot, i no cal res més. A l’esquerra sonen dos sons llargs, a la dreta quatre de breus.
Per distingir la La lligadura d’unió de la La lligadura d’expressió no es mira, doncs, la corba sinó els caps de sota. Val també allà on l’aspecte sorprèn: una corba sobre tres o més caps iguals no lliga, sosté — cada nota amb la següent. I una corba sobre dos caps separats per un semitò no sosté, lliga, per molt properes que siguin les altures.
Què hi ha al costat
Quant dura una nota sense lligadura i quins valors existeixen és amb les Figures musicals. Com s’ataca un so — breu, accentuat, sostingut — és amb l’Articulació; la lligadura d’expressió pertany a aquella família, perquè diu el mateix que la paraula legato.
Símbols musicals · Figures musicals · Articulació · Glossari musical
Anotona ho fa per tu
Fes una foto d'una partitura o toca la melodia — Anotona reconeix la tonalitat, escriu les notes i les transporta a qualsevol altra. Gratis.
Mira AnotonaCada nota d'aquesta pàgina està calculada, no copiada.