El contrapunt — dues veus que sonen juntes i continuen sent cantables per separat
Cinc parelles per escoltar. A l’esquerra l’escriptura que no es fa, a la dreta la correcta — i una peça sencera de onze compassos.
Contrapunt vol dir: dues veus avancen alhora, i cadascuna és una melodia per si mateixa. Això és més que sonar bé juntes — un acompanyament que segueix obedient en terceres és irreprotxable i tanmateix no és una segona veu. L’art consisteix a tenir totes dues coses alhora: una sonoritat que sosté i dues línies que es poden cantar per separat.
La doctrina està ordenada en espècies; aquí hi ha la primera, nota contra nota. Totes dues veus tenen els mateixos valors, i per això cada trobada és una decisió a part. Justament això fa de la primera espècie la pedra de toc: no hi ha notes de pas darrere les quals una mala sonoritat es pogués amagar.
Aquí hi ha cinc parelles l’una al costat de l’altra. A l’esquerra l’escriptura de què es tracta, a la dreta el mateix començament escrit com cal. Totes dues versions es poden escoltar, i la diferència gairebé sempre hi és de seguida: amb les paral·leles les veus es fonen en una, amb la clàusula el final queda obert.
Quintes paral·leles
Tres quintes seguides, totes dues veus pujant: és l’error més conegut de l’escriptura a dues veus. La quinta és una consonància perfecta, i dues de costat fan que les veus es fonguin en una — se sent una sola melodia amb un color, no dues línies. A la dreta la veu greu és la mateixa, l’aguda va en contra, i tot seguit tornen a ser dues veus.
Octaves paral·leles
El mateix amb octaves, però encara més clar: la veu aguda dobla la greu i deixa de ser una veu pròpia. Qui ho escolta nota que la impressió amb prou feines es distingeix d’una melodia sola. A la dreta la veu aguda va de l’octava per la sexta fins a la tercera, i el doblatge esdevé una contraveu.
Dissonància al temps
En la primera espècie hi ha una consonància a cada temps. A l’esquerra hi ha una quarta i dues setenes — sonoritats que en l’escriptura a dues veus caldria preparar i resoldre, i que aquí simplement hi són. A la dreta vénen tercera, tercera i quinta. La quarta és el cas més discutit: entre dues veus agudes serveix, damunt del so més greu no.
La clàusula final
Al final la veu superior porta la sensible: la penúltima trobada és una sexta major que s’eixampla cap a l’octava. A l’esquerra hi falta la sensible i la sexta queda menor — la peça acaba a l’octava, però no hi arriba de debò. Totes dues coses són permeses i sonen diferent; la doctrina antiga demana la sexta major per al final.
La cadena de terceres
Aquesta cadena és expressament permesa, i precisament per això hi és: no tota paral·lela està prohibida. Terceres i sextes poden seguir-se tantes com es vulgui. Només que les veus queden lligades l’una a l’altra — fan el mateix moviment, i l’orella sent una melodia amb acompanyament. A la dreta n’hi ha prou amb un sol moviment contrari, i l’acompanyament esdevé una veu.
Una peça sencera de onze compassos
A baix hi ha el cantus firmus, la melodia donada; al damunt hi va la contraveu. Cada trobada és una consonància, cap de perfecta no es repeteix en paral·lel, i el final passa per la sexta major cap a l’octava. Moviment contrari i moviment paral·lel s’alternen — la contraveu no segueix enlloc la veu greu més de dos passos.
Les quatre regles de la primera espècie
Juntes només sonen consonàncies: uníson, tercera, quinta, sexta, octava i les seves ampliacions a l’octava següent. La quarta no hi pertany en l’escriptura a dues veus — damunt del so més greu compta com a dissonància. No és una qüestió de gust sinó la decisió sobre la qual reposa tota la doctrina.
Dues consonàncies perfectes de la mateixa mena l’una després de l’altra estan prohibides quan totes dues veus van en la mateixa direcció: quintes paral·leles i octaves paral·leles. La raó se sent i no és només una prescripció — les veus es fonen, i de dues en queda una. En terceres i sextes sí que es pot anar en paral·lel, només que les veus queden aleshores lligades l’una a l’altra.
El final passa per la clàusula: la penúltima trobada és una sexta major, l’última una octava, i la veu superior hi puja per la sensible. Les regles en aquesta forma es troben a Johann Joseph Fux, Gradus ad Parnassum, 1725 — matèria escolar d’aleshores ençà, i en aquesta pàgina no s’afirmen sinó que es recalculen a partir del so.
Què hi ha al costat
Com es diuen les distàncies entre dos sons: Intervals. Com es tanca una peça: Cadències. En quin mode es troba una melodia així: Modes.
Símbols musicals · Glossari musical
Anotona ho fa per tu
Fes una foto d'una partitura o toca la melodia — Anotona reconeix la tonalitat, escriu les notes i les transporta a qualsevol altra. Gratis.
Mira AnotonaCada nota d'aquesta pàgina està calculada, no copiada.