Ornaments
Sis ornaments, cadascun gravat dues vegades: el signe tal com s'imprimeix i el mateix lloc escrit amb notes — tots dos sonen i tots dos duren exactament igual.
Un signe damunt la nota, i d'un sol so en surten quatre. Un ornament no prescriu altres notes, sinó una manera de tocar aquesta: el valor escrit queda sencer, i el signe diu què passa a dins. Cada ornament hi és dues vegades — tal com s'imprimeix i, a sota, escrit amb notes. Les dues versions duren igual; escoltar-les una darrere l'altra és el que fa sentir la distància entre l'escriptura i el so.
Trinat
La nota principal i la veïna de dalt s'alternen tan de pressa com es mantingui net. El signe no diu quantes alternances són; escrites aquí hi ha quatre parelles, i el valor de la nota es manté exactament igual.
Mordent superior
Un sol pas ràpid cap amunt i tornada, i després queda la nota principal. El signe és el ziga-zaga llis, sense barra. El pas no dura més que un obrir i tancar d'ulls — tota la resta del valor pertany a la nota principal.
Mordent
El mateix cap avall: una vegada breu fins a la veïna de sota i de seguida enrere. El signe porta una barra vertical al mig del ziga-zaga. Aquesta és tota la diferència amb el mordent superior, i passa fàcilment desapercebuda.
Grupet
Quatre sons al voltant de la nota escrita: la veïna de dalt, la nota principal, la veïna de sota, la nota principal. Damunt la nota, el gir comença de seguida; darrere d'ella, primer sona la nota i el gir arriba al final.
Nota d'adorn breu
La nota petita duu una barra travessant la seva banderola i es toca tan curta com es pugui. Gairebé no pren res a la nota principal: cau al temps, i la nota principal la segueix immediatament.
Nota d'adorn llarga
La nota petita sense barra no és un adorn al marge, sinó un retard. Pren la meitat del valor de la nota principal — dos terços si va amb punt — i només llavors es resol. Escrita petita, és ella la que se sent.
Des de dalt o des de la nota principal?
Aquí és on les opinions se separen: un trinat comença a la nota escrita o a la veïna de dalt? Al barroc, i encara a Mozart, comença per dalt — l'ornament hi és una tensió que es resol. Al segle XIX, a partir de Hummel i Chopin, comença a la nota principal. Les imatges mostren aquí la lectura més tardana; en música antiga, mirar el pròleg de l'edició forma part de la feina, i una bona edició ho diu just allà.
Quantes notes caben en un ornament no ho diu cap signe. Depèn del tempo i de l'instrument: allò que aquí és escrit amb quatre alternances en serà menys en un moviment lent i més en un de ràpid.
Dos que no es deixen escriure amb notes
En aquesta sèrie hi falten dos signes, Arpegi i Glissando, i per una raó: no tenen notes fixes. La línia ondulada davant d'un acord diu que els seus sons arriben l'un després de l'altre — no pas a quina velocitat. El traç entre dues notes diu que el camí entre elles sona — al piano són les tecles del mig, al violí una relliscada sense graons. Què hi ha entremig ho decideix l'instrument, i per això no es pot posar en notes.
Símbols musicals · Matisos · Figures musicals · Glossari musical
Anotona ho fa per tu
Fes una foto d'una partitura o toca la melodia — Anotona reconeix la tonalitat, escriu les notes i les transporta a qualsevol altra. Gratis.
Mira AnotonaCada nota d'aquesta pàgina està calculada, no copiada.