Català

Símbols musicals

La síncopa — les mateixes notes, una altra entrada

Cinc parells per escoltar. A l’esquerra la versió recta, a la dreta les mateixes notes sincopades — igual de llargues, col·locades altrament.

Una síncopa no mou les notes sinó les seves entrades. La mateixa melodia, la mateixa durada total, el mateix ordre d’altures — només que almenys una nota comença entre dos temps i sona per damunt del següent. L’accent cau on ningú no l’espera, i la música guanya una empenta endavant.

Aquí hi ha cinc parells de costat. A l’esquerra la versió recta, on cada nota comença al seu temps; a la dreta les mateixes notes, desplaçades. Totes dues es poden escoltar, i aquesta vegada la diferència se sent de seguida — a diferència de la barra, que només canvia la lectura.

El que no canvia és en les mesures: l’ordre de les altures i la durada total són iguals en les dues imatges. La síncopa, doncs, no és una altra melodia sinó la mateixa, posada altrament sobre el compàs.

La síncopa de corxera

El truc més vell de la rítmica: una corxera al davant, i a partir d’aquí cada nota següent corre desplaçada una corxera. A l’esquerra cada nota comença al seu temps. A la dreta hi ha al davant una corxera sola, i des d’allí cada nota comença entre els temps i sona per damunt del següent. Les altures són les mateixes i la durada total també — mesurada, no afirmada.

Recte: cada nota comença al seu temps
Engraved by Verovio 6.3.0-425dd7b

Sincopat: des de la segona nota cada entrada cau entremig
Engraved by Verovio 6.3.0-425dd7b

Síncopa amb lligadura

Dues corxeres unides amb una lligadura d’unió fan una sola nota del doble de llarga. Si la unió cau per damunt d’un temps, allà mateix neix una síncopa: la nota ja sona quan arriba el temps, i no es torna a atacar. A la imatge continuen havent-hi dos caps, en el so n’hi ha un — aquesta és la diferència entre lligadura d’unió i d’expressió.

Sense lligadura: cada corxera es torna a atacar
Engraved by Verovio 6.3.0-425dd7b

Amb lligadura: dos caps a la imatge, una nota en el so
Engraved by Verovio 6.3.0-425dd7b

Síncopa per damunt de la barra

Per damunt de la barra de compàs només s’hi val amb lligadura, perquè una nota no pot travessar una barra. Es parteix i les dues meitats s’uneixen. Com que el lloc més fort de tot el compàs és just darrere la barra, aquesta és la síncopa més eficaç de totes: la impressió es desplaça per damunt del límit, i per un moment sembla desplaçat el compàs mateix.

Recte: la barra cau entre dos atacs
Engraved by Verovio 6.3.0-425dd7b

Sincopat: la nota sona per damunt de la barra
Engraved by Verovio 6.3.0-425dd7b

La blanca desplaçada

Aquí no cal cap lligadura. Una blanca es posa simplement al segon temps en lloc del primer i sona per damunt del tercer — el lloc més fort després del primer. A l’esquerra dues negres omplen el mateix espai i ataquen cada temps de nou. Les mateixes altures, la mateixa durada total, i tanmateix la versió de la dreta sona com si anés un temps endarrerida.

Recte: dues negres, cadascuna al seu temps
Engraved by Verovio 6.3.0-425dd7b

Sincopat: la blanca es posa al lloc més feble
Engraved by Verovio 6.3.0-425dd7b

El contratemps — no és síncopa

Aquest parell és el contraexemple: a la dreta hi ha un silenci de corxera a cada temps i cada nota comença entremig. Sona desplaçat, però no és una síncopa — cap nota no sona per damunt d’un temps, cadascuna s’atura abans. El terme és contratemps. Distingir-ho val la pena perquè se sent diferent: el contratemps empeny, la síncopa estira.

Recte: parells de corxeres seguits, sense silencis
Engraved by Verovio 6.3.0-425dd7b

Contratemps: silenci al temps, nota entremig
Engraved by Verovio 6.3.0-425dd7b

Què fa una síncopa

Un compàs té llocs forts i febles. En el compàs de quatre temps el primer porta l’accent principal, el tercer un de secundari, el segon i el quart són més febles, i les corxeres entremig són els llocs més febles de tots. Aquesta jerarquia no és qüestió de gust: és el compàs mateix, i és la raó per la qual existeixen els compassos.

Hi ha síncopa quan una nota comença en un lloc més feble i sona per damunt d’un de més fort. Hi calen les dues meitats. Una nota que només comença entre els temps i s’atura abans del següent és un contratemps i no una síncopa; una que comença al primer temps i dura molt, encara menys.

A la partitura la síncopa neix de dues maneres. O bé un valor llarg es posa en un lloc feble — una blanca al segon temps, per exemple. O bé dos valors s’uneixen amb una lligadura d’unió, de manera que el segon no es torna a atacar. Per damunt de la barra de compàs la lligadura és fins i tot l’únic camí: una nota no pot travessar una barra sense ser partida i lligada.

Què hi ha al costat

Quin compàs es compta com: Compassos. Com es distingeix la lligadura d’unió de la d’expressió: Lligadura d’unió i d’expressió. Per què una peça pot començar al mig del compàs: Anacrusi.

Símbols musicals · Glossari musical

Anotona ho fa per tu

Fes una foto d'una partitura o toca la melodia — Anotona reconeix la tonalitat, escriu les notes i les transporta a qualsevol altra. Gratis.

Mira Anotona

Cada nota d'aquesta pàgina està calculada, no copiada.